“Había una vez un circo”: un dia qualsevol al CIE de Zona Franca

September 4, 2018 in Debat

«En la col·laboració de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), Dolors García Torra explica com viu la quotidianitat una persona que presta atenció sanitària als interns del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Zona Franca»

Dolors García Torra| La Directa

Ben segur que molts coneixem la cançó “Habia una vez un circo” que van popularitzar els pallassos de la televisió, Gaby, Fofó, Miliki, Fofito i Milikito, a principis dels anys setanta. És possible que ens soni molt més la salutació amb la qual obrien el show televisiu, “¿Cómo estan ustedes?”. També recordem que la carpa que acollia l’espectacle destacava per les seves ratlles vermelles i blanques, i acabava en una punxa de la qual penjava un tros de roba, semblant a una bandera. De forma similar, arquitectònicament parlant, el Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona crida l’atenció no només pels murs de reixes que l’envolten, sinó també per una espècie de piràmide que engalana la porta principal, pintada de ratlles blaves i blanques, de la qual també hi penja una tela de roba, aquest cop, una bandera de debò.

Entrar-hi també és accedir a un circ, però aquest cop, la salutació no és l’esperada. L’hospitalitat no és el seu punt fort. Més aviat, les formes amb què hom rep el permís per entrar no difereixen massa d’aquelles amb les quals els seus interns, després de ser sotmesos a un fort control de seguretat, passen a formar part d’una mena de show dirigit pels braços executors de l’Estat. El “¿cómo estan ustedes?” passa a ser, “a ver, su DNI”, sense mirar a l’objectiu, és clar, perquè l’hostilitat que mostren és la que avisa que allà no hi ets benvingut.

I aquestes són les impressions d’algú que, lluny d’haver comès un crim o de ser un immigrant arribat amb pastera a les costes d’aquesta Espanya que flameja en el pic de la monumental piràmide que corona la porta d’accés, es disposa a complir una jornada laboral per tal de prestar atenció sanitària als interns. I no només és el document d’identitat que s’ha d’entregar per acreditar-se el que informa que ets “l’altre” sinó que, si no parles en castellà, difícilment t’entendran: “Ehhh ¿cómo? Yo no entiendo el catalan”. Però tampoc entenen l’àrab, la llengua de la majoria dels seus residents –així preferim anomenar-los– que passen un mínim de seixanta dies entre reixes, mentre algú, des d’algun entre la cinquantena de despatxos que hi ha, decideix què fer amb les vides d’uns números: “el seiscientos doce, expulsado”.

El show s’anima en la mesura que transcorre el dia. Ni carn ni peix, cada resident és col·locat a la mateixa bossa: tots són sospitosos d’alguna cosa i el que s’espera d’ells és que, en qualsevol moment, la poden liar. I és precisament d’això del que s’alimenten tots els encarregats de l’ordre que es guanyen la vida en el CIE, el lloc més avorrit del món, al qual, provinents d’altres províncies, han estat destinats, sent la idealitzada ciutat de Barcelona l’únic atractiu que en principi els salva d’una jornada llarga i agònica en aquest circ sostingut per xavals als quals per res esperonen; més aviat els inciten a la insolència: “Amigo, venga, circule”. El mal de panxa i les febrades de 38,8 °C que alguns puntualment pateixen no són urgències a prioritzar, perquè, a parer seu, els han vist riure i jugar, sense tenir ni remota idea que, precisament, és el riure subversiu l’única esperança que els queda, l’única senyal d’humanitat que poden emetre en aquests llocs, les presons i els CIE, espais físics i socials inhòspits, lúgubres i deshumanitzats.

Perquè, no només són la salut i la malaltia, sinó també l’ociositat –i, diguem-ho de pas, la llengua catalana i l’àrab– una desviació, que la insubmissió a una observació detallada i total de l’individu desviat crea judicis il·lusoris, com essencialment il·lusori és l’espai que ocupen víctimes i victimaris. I de retruc, a la infermera, a qui mentre cura les cremades que produeixen els motors i la lona de les zòdiacs de segona mà, li truquen des d’algun dels despatxos per dir-li, no “¿cómo estan ustedes?”, sinó, “señora es la segunda vez que la oigo decir que no es una criminal, cosa que no admito”.

Com molt bé sabem, qui diu la veritat, perd les amistats. I el circ continua dia rere dia. La màquina d’exclusió no s’atura, l’engranatge de la qual ens costa a la societat milions d’euros anuals. Només els albarans de medicació oscil·len entre 300 i 700 euros mensuals, uns fàrmacs utilitzats per pal·liar els símptomes físics i psicològics de joves i de no tan joves als quals se’ls aplica un ús intensiu i injustificat de les mesures de privació de llibertat. Des de l’altre costat de les reixes, és necessari demanar que els CIE, vistos els impediments al seu tancament, s’assemblin el més possible a les condicions de vida digna en llibertat i dintre de la societat, perquè segur que farà més probable la inclusió social del condemnat i, perquè no, una jornada laboral agradable i efectiva per a tots.