Mari Pepa Colomer, la noia que volia volar

January 19, 2019 in Memòria El Prat, Memòria històrica

«Tal dia com avui de 1931 Mari Pepa Colomer li era entregat el carnet d’aviadora a l’Escola d’Aeronàutica d’El Prat. Va ser la primera dona a obtenir el títol oficial de la Direc­ció General d’Aeronàutica Civil a l’estat espanyol»

x Agnès Rotger | Revista Sàpiens

L’Encarnació estava con­vençuda que quan la seva filla sortia de casa cada matí se n’anava a estudiar a l’Institut de Cul­tura que dirigia la Francesca Bonnemaison. Però la Mari Pepa no anava pas al car­rer Més Baix de Sant Pere: amb el cor bategant d’ex­citació es dirigia al Prat.

Diuen que quan tenia set anys va provar de saltar d’un segon pis amb un pa­raigua obert. Aquell dia es va trencar les dues cames, però la il·lusió de volar va quedar intacta. I deu anys més tard, quan uns amics la van dur a fer una volta en una avioneta, la Mari Pepa es va proposar con­vèncer com fos el seu pare que la deixés convertir-se en pilot.

D’amagat de la mare

No era una petició senzilla: aprendre a volar era enormement car, la seva mare no ho aprova­ria, i a més, i sobretot, no ho ha­via fet mai abans cap dona cata­lana. Per sort, els diners no eren problema: el seu pare provenia de la burgesia tèxtil de Sabadell i tenia fortuna. El fet que fos noia tampoc no era cap entrebanc in­salvable: en Josep Colomer era un home obert de mires, que es rela­cionava amb artistes com Picas­so i Dalí. A la mare, de moment, li ho amagarien.

Aplicada, i amb una il·lusió desbordant, va complir les hores d’entrenament reglamentàries a l’aeròdrom Canudas i el 19 de ge­ner del 1931 va aprovar l’examen sense cap problema. Amb només disset anys era la primera dona a obtenir el títol oficial de la Direc­ció General d’Aeronàutica Civil espanyola. La seva mare ho va sa­ber quan la va veure fotografiada a la portada de La Vanguardia.

Instructora de vol

Des de llavors, la jove pilot —que es va convertir en una celebritat— va fer de tot: portar mercaderies, fer vols de passeig, re­partir propaganda per les platges, fer classes… fins que va esclatar la guerra i la van mobi­litzar. Tot i que no era una persona polititza­da, va fer tota mena de tasques de suport a la República (transpor­tar ferits, formar pi­lots i finalment aju­dar persones a sor­tir del país), i per això es va guanyar l’odi ex­plícit de Queipo de Llano. Amb la desfeta es va exiliar a An­glaterra amb el seu futur marit, Josep Carreras, que havia trobat feina com a pilot del Ministeri de la Guerra de Churchill. Ella va morir el 2004 a Surrey sense haver volat més.

.

Article publicat originalment a la Revísta Sàpiens