Cent anys de la gegantina assemblea de Las Arenas que posar fi a la vaga de la canadenca

March 20, 2019 in Memòria altres indrets, Memòria històrica

«Alguns historiadors consideren que la força demostrada per la vaga de la Canadenca va ser clau perquè certs sectors, sobretot de la Lliga Regionalista comencessin a confraternitzar amb la dreta militarista espanyola»

Dani Cortijo | elNacional.cat

El 18 de març de 1919, en el context de la llarga “vaga de la Canadenca” el comitè de vaga de la CNT va intentar reunir-se al Teatre Bosque (ara cinema Bosque) amb els vaguistes de cara a valorar les negociacions que havien tingut amb la patronal i veure si ja havien de tornar al treball. Va ser del tot impossible. Hi havia més gent al carrer que a la sala on s’havia de fer l’assemblea i van decidir que necessitaven un espai molt més gran.

L’endemà a les nou del vespre, amb permís de les autoritats i absolutament envoltada de mesures de seguretat amb exèrcit inclòs, es va celebrar finalment una gegantina assemblea a l’aleshores plaça de toros de Les Arenes d’on n’havia de sortir la decisió d’acceptar o no les condicions proposades per la patronal per acabar amb un conflicte que ja feia 44 dies que durava.

Davant l’afluència massiva, van instal·lar-se megàfons a la plaça. L’assistència es comptava pels volts d’unes 20.000 persones entre les quals, tot just davant dels oradors, hi havia els fins aleshores presos que acabaven de ser alliberats.

S’havia acceptat l’augment general i proporcional dels salaris, jornada de 8 hores, abonament de la meitat d’una mensualitat i l’alliberament de tots els presoners encara pendents de judici. Només 5 presoners, que estaven sota legislació militar seguien a la presó, amb el compromís exprés de les autoritats d’alliberar-los breument.

Els ànims estaven totalment enardits. Després de 44 dies quasi totes les peticions inicials s’havien acceptat i el comitè havia garantit en les negociacions que si l’assemblea ho corroborava, en complir-se les condicions acordades la gent tornaria als seus llocs de treball.

Però com podien intentar prendre una decisió tan transcendent arribant al màxim consens entre 20.000 persones? Aquest era el dilema que es van plantejar en el moment i per aquest motiu precisament s’havia accedit a alliberar un dels principals estrategues del moviment vaguístic: Salvador Seguí, conegut popularment com “el noi del sucre”.

Un dels oradors fou Francesc Miranda, responsable del diari Tierra y Libertad, que va dir que gràcies a la unió havien aconseguit tot això, però que si en un plaç de temps no s’havien alliberat tots els presos, tornarien a la mobilització. Els desitjos dels obrers no tenien cap altra finalitat que la justícia segons ell i era necessari que tornessin tots a la feina tal com havien promès.

En tota la plaça es va sentir un “Nooo!” contundent que ressonava fins i tot des de fora… Davant això, Miranda va dir que el comitè no era ningú per imposar-se a la voluntat sobirana dels obrers tan clara i unànimement manifestada en aquella negativa i que per tant, la llibertat dels presos de Montjuïc seria immediata o el conflicte seguiria.

«Si les autoritats incomplien la seva paraula, s’havia de tornar a la vaga, perquè del contrari seria covardia, deia Salvador Seguí»

Davant un auditori completament animat va prendre la paraula Salvador Seguí i va ser contundent. Va dir que la voluntat comuna era la de lluitar per tots els presos, els que es trobaven sota legislació civil però també els de la militar però que s’havia d’acceptar certes coses, no deixant-se portar per sentimentalismes que podien posar en entredit la serietat de les organitzacions obreres.

Si no es reconeixia la seva reivindicació, podien fer-la extensiva a tot Catalunya, segons deia. Però una de les clàusules pactades era donar temps a les autoritats per desmobilitzar i reintegrar els obrers a la feina. Si les autoritats incomplien la seva paraula, s’havia de tornar a la vaga, perquè del contrari seria covardia. Es va tornar a sentir una negativa ensordidora a tota la plaça de toros i Seguí va insistir en la seva línia.

Davant d’això, l’assemblea es va dividir i tothom va començar a discutir-se. Davant el rebombori l’orador va parlar clar dient que l’única opció era acceptar les condicions del pacte al qual s’havia arribat o bé estar disposats a “sortir d’aquí i anar a prendre Montjuïc directament per fer la revolució seriosament. I si no fem la revolució, no podem continuar la vaga perquè l’hem perdut”.

«Després de 44 dies de lluita, amb l’èxit dels obrers; no s’havia produït cap revolució social, però els treballadors havien aconseguit moltes millores com augment de sou, readmissió dels acomiadats, i la jornada de les vuit hores.»

Es va fer un silenci. Un silenci que va trencar el mateix noi del sucre preguntant: “Prometeu demà anar tots anar a treballar?” Es va sentir un “Sííí!” Unànime…

La vaga es va acabar, la jornada de vuit hores promesa es va fer aviat extensiva a tot l’Estat, sent el primer lloc del món en aprovar la tan antiga reivindicació. Però el Govern no va complir la seva paraula i es va tornar a una vaga, en aquest cas amb un seguiment intermitent i desigual que no va acabar gaire bé.

Alguns historiadors consideren que la força demostrada per la vaga de la Canadenca va ser clau perquè certs sectors, sobretot de la Lliga, comencessin a confraternitzar amb la dreta militarista espanyola i facilitessin i aplaudissin l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, el mateix que va acabar amb la Mancomunitat.

Salvador Seguí, acabaria assassinat per pistolers de la patronal…

L’Estat Espanyol va ser el primer govern europeu que acceptar el 1919 la jornada de 8 hores. Darrere la vaga de La Canadenca va venir el ‘locaut’, el pistolerisme i la dictadura militar per mirar de contenir la força de moviment obrer.

Informació relacionada:

La Vaga de la Canadenca, ahir, avui i demà