Està realment justificat l’augment de la percepció d’inseguretat al Prat?

August 26, 2019 in Actualitat, POLÍTICA

Segons el parer de molts ciutadans del Prat la inseguretat als carrers ha augmentat; però esta realment justificada aquesta percepció? Realment aquesta percepció està recolzada amb dades objectives? Podem parlar veritablement d’un repunt de la petita delinqüència i dels actes vandàlics al Prat? Podem o no atribuir-ho en part a un fenomen estacional i atribuïble al període vacacional i l’estiu? O simplement parlem una sensació d’inseguretat alimentada per un tractament mediàtic informatiu sensacionalista amplificat a determinades xarxes socials i, per tant, és un sentiment que no respon a dades objectives?

Els delictes penals augmenten al Prat únicament un 1,52 %

Les respostes són complexes i sovint multicausals. El primer que ens trobem és que els delictes penals van augmentar al Prat únicament un 1,52 per cent en el que va d’any (fins al primer trimestre de 2019) respecte al mateix període de l’any anterior, amb una xifra total de 2.277 infraccions penals, segons dades del Balanç de Criminalitat del Ministeri de l’Interior espanyol.

El que sí podem constatar, va ser un gran augment dels delictes penals en els dos primers trimestres del 2018, quan va pujar un 34,9% respecte al mateix període de l’any anterior.

Les dades pel que fa al Prat però, són força enganyoses a l’hora d’analitzar el fenomen perquè inclouen infraestructures com l’aeroport, circumstància que fa augmentar enormement les xifres de delictes atribuïdes al nostre municipi, molt per sobre de la mitjana i de grans ciutats com Barcelona o València.

Si dividim els delictes per tipologia, ens trobem que a El Prat junt amb les instal·lacions aeroportuàries, aquest primer trimestre de 2019 s’han produït 1.230 furts, 39 robatoris a domicilis i establiments, i 37 robatoris amb força o intimidació. Per contra, des de finals del l’any 2017 no s’ha produït cap homicidi a nostre municipi tot i que el 19 de maig saltaria la noticia de l’aparició a un descampat del municipi del cos de Janet Jumillas, una dona desapareguda a la veïna localitat de Cornellà uns dies abans.

La percepció d’inseguretat: L’efecte contagi des de Barcelona i el paper dels mitjans

Segons el darrer baròmetre municipal, la sensació d’inseguretat és ja la principal preocupació dels barcelonins. Mentre al Prat, tal i com mencionàvem anteriorment, han pujat un 1,5 els delictes comesos, a la capital catalana la xifra ha augmentat fins el 9% respecte al mateix període de l’any anterior. Les detencions, especialment les relacionades amb furts, també han augmentat. Tot i aquestes dades el Col·legi de Criminòlegs de Catalunya, a contracorrent del relat mediàtic, considera que no hi ha cap crisi de seguretat a Barcelona, malgrat l’augment de delictes d’aquest estiu.

A la llum de les dades, l’augment sobtat de la percepció d’inseguretat subjectiva entre alguns veïns no s’explica únicament per aquest augment dels delictes, sinó també en part per l’augment sobtat de protagonisme de casos relacionats amb el fenomen, als mitjans i a determinades xarxes socials com Facebook o Twitter. S’ha de tenir en compte així mateix, que bona part de l’augment de la percepció d’inseguretat al Prat pot ser deguda a l’efecte contagi de la sobredimensionada presència als mitjans de fets relacionats amb la petita deliquència a Barcelona on, utilitzant com a arma el tema de la inseguretat, convergeixen l’agenda mediàtica impulsada de certs mitjans de comunicació molt influents a l’opinió pública i determinats sectors polítics i actors econòmics, com per exemple el lobby turístic, descontents amb l’actual gestió del consistori barceloní, i al que no consideren prou adient per defensar els seus interessos.

Encara que algunes dades sigui preocupants, especialment que els furts amb violència hagin augmentat fins un 30%. Una simple cop d’ull a les xifres de delictes de la capital catalana i les de l’espanyola (sense oblidar que a Madrid hi ha el doble de població que Barcelona), sembla aportar llum sobre aquest suposat agravi comparatiu cap a Barcelona.

A la freda llum de les estadístiques, res sembla justificar aquest focús mediatic centralitza’t únicament amb Barcelona. Al contrari de la ciutat Comtal, les tres primeres preocupacions dels madrilenys són segons una enquesta recent la neteja, l’atur, i la contaminació. Sovint, opinió pública i opinió publicada son termes que es confonen i que a la seva vegada es retroalimenten.

.

Un 27% dels veïns de Barcelona enquestats en el darrer Baròmetre municipal assenyalen la manca de seguretat com a principal problema, un 6% més que al desembre. A Madrid, aquestes dades baixen fins el 8,7% i els delictes han crescut un 7,6%. Les dades, tot i ser millors a la capital espanyola, no expliquen per si soles aquesta diferència.

El paper dels mitjans de comunicació a l’hora de confeccionar un relat

Un bon exemple d’aquest tractament mediàtic esbiaixat és el relat fortament estigmatitzador relacionat amb els manters, que sobreviuen de la venda ambulant davant una llei d’estrangeria espanyola que els bloqueja les alternatives laborals.

“Saturar” l’espai amb agents, “repressió” i “abordatge” des del punt de vista policial o “inseguretat“, són només algunes de les expressions que aquest principi d’agost han copat els titulars referits al top manta. La resposta de l’ajuntament de Barcelona als titulars va ser un dispositiu sense precedents per reprimir la seva activitat, dispositiu que els vinculava al mateix temps a la inseguretat segons el nou tinent d’alcalde de Seguretat Albert Batlle, de la mateixa manera que havien fet abans determinats mitjans de comunicació.

Precisament, una de les veus més bel·ligerants fins ara amb la venta ambulant dels manters i amb accès al mitjans, Miquel Àngel Fraile, l’ex-secretari general de la Cambra de Comerç Catalana, va ser destituït per incrementar el seu sou fins als 115.000 euros durant cinc anys. Tanmateix, això no li causa el més mínim rubor per a titllar de sistema mafiós al col·lectiu de manters.

 

El pla de prevenció i seguretat ciutadana 2016-2019 del mateix Ajuntament de Barcelona ja indicava que l’evolució del sistema residencial, del mercat laboral i l’auge del turisme havien transformat la composició social i demogràfica dels barris barcelonins. També deia que la crisi financera havia contribuït a un augment de la pobresa a tots els barris de la ciutat, si bé amb efectes especialment greus en aquells barris que ja es caracteritzaven per la precarietat del seu parc immobiliari i la vulnerabilitat social dels seus residents.

L’exclusió social, unes dades absolutament esfereidores.

La sensació d’inseguretat és absolutament un fenomen subjectiu: a mode d’exemple, sense anar més lluny, a principis d’agost el compte de Twitter @potabrava, un dels que més s’ha fet ressò del fenomen i creador de l’etiqueta #AlertahelpersPrat, alertava de la sensació d’inseguretat que vivien alguns veïns del Barri de La Barceloneta per la presència de treballadors temporers dormint al ras a les proximitats del barri, atemorits per la idea de que entressin a alguna casa. La vinculació de pobresa i necessitat amb el potencial delinqüent és aquí més que evident, especialment pel fa a aquella franja de població amb accés a un cert nivell de consum i confort i que s’identifica a ella mateixa com a classe mitja.

El cert és que la gran protagonista d’aquesta petita delinqüència, la que genera precisament aquesta major alarma social, esta associada generalment a les classes populars més baixes i a entorns socioeconòmics desfavorits, esdevenint així l’exclusió social al costat d’una indubtable qüestió de gènere, indubtablement un factor de risc a l’hora de caure amb el fenomen de la petita delinqüència.

I aquí sí que les dades resulten absolutament esfereïdores.

Sense anar més lluny el passat 26 de juliol l’IDESCAT publicava que la tassa de pobresa al Principat bat el rècord dels últims 15 anys i se situa en el 21,3%, afectant amb especial incidència a ancians, immigrants i dones. A més a més, ni tenir treball és garantia de sortir de la pobresa: es calcula que Catalunya té 400.000 treballadors pobres. Un altre informe recent de l’ONG Oxfam Intermón afirma que la suposada recuperació econòmica només ha eixugat una quarta part de la desigualtat que va provocar la crisi capitalista.

Un altre estudi, aquest cop de l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya, alerta que el 2018 es tanca com l’any amb menor proporció de joves emancipats de l’última dècada: només 19 de cada 100 persones entre els 16 i els 29 anys estava residint fora de la llar d’origen l’any passat. Per poder llogar un pis en solitari haurien de destinar el 90% del seu salari, segons el ja citat Consell de la Joventut.

Lluny del focus de l’atenció mediàtica, a Barcelona es produeixen 47 desnonaments cada setmana,. A la llum d’aquestes dades, resulta fins i tot natural que les usurpacions d’immobles desocupats (com el que va afectar recentment a un edifici propietat d’un banc al barri de La Barceloneta) malgrat estar penades hagin també pujat exponencialment.

Després d’analitzar aquestes dades, l’escenari certament no crida a l’optimisme pel què fa a la reducció (almenys a curt termini) de la petita delinqüència, la protagonitza principalment per uns segments de la població sotmesos a un procés de precarització que sembla no tenir aturador, a pesar dels missatges optimistes que diuen que hem deixat enrere la crisi.

.

Informació relacionada:

Regidor de C’s al Prat difon el bulo sorgit de Forocoches i utilitzat per demanar més policia espanyola a Barcelona

Relat i realitat: què hi ha de cert en la ‘crisi’ de seguretat de Barcelona?

 

Gràfics extrets del digital Vilaweb. Fotogràfia de la Barceloneta extreta de @potabrava