Hugo Gómez-Pintado: “A Rojava la lluita és la vida”

January 16, 2020 in Debat

Reproduïm aquesta entrevista amb l’Hugo Gómez-Pintado, militant internacionalista que actualment col·labora amb la resistència del poble Kurd contra l’atac de Turquia. Amb 24 anys, aquest antic veí del Prat, compromès durant la seva residència al nostre municipi amb diversos moviments socials locals, viatjà a la zona de Rojava. Des de mitjans de 2019, ajuda i participa de la solidaritat amb el poble kurd. Ens explica, des del seu punt de vista, com està la situació al nordest sirià.

x revista Catalunya

Primer de tot, coneixent la situació política i militar de la zona, què és el que et porta a viatjar a Rojava en plena guerra?

Vaig arribar a Rojava a l’estiu, abans que la guerra comencés. Si bé és cert que les amenaces estaven sobre la taula des de finals de l’any 2018, quan vaig arribar l’operació d’invasió turca encara no havia començat i la guerra contra DAESH havia acabat feia alguns mesos. El territori es trobava en allò més semblant a la pau que s’ha vist aquí els darrers deu anys. La motivació per a venir era la mateixa: aportar el que es pogués en el procés revolucionari que aquí s’està vivint i aprendre quins mètodes i estratègies polítiques utilitzen en l’organització de la revolució

Perquè, ben bé, quina és la tasca que desenvolupes allà?

Ara mateix faig feina de premsa. Estic localitzat a la ciutat de Kobanê però em vaig movent per la regió quan van passant coses. De tant en tant em moc a altres ciutats com Raqqa, Manbij o Ayn Issa per conèixer la situació i explicar quines coses passen. La presència de periodistes -especialment de mitjans internacionals- és quasi nul·la ara mateix degut a la perillositat de la zona. Per això algunes persones que havíem vingut aquí amb altres motivacions fem aquesta feina. També hi ha voluntàries i voluntaris treballant a hospitals.

Com veus la situació actualment? Quina capacitat té el poble kurd de defensar-se davant un estat com Turquia, amb totes les seves aliances militars?

La diferència tècnica entre les forces de defensa del Nord i l’Est de Síria i l’Exèrcit Turc -el segon exèrcit més gran de l’OTAN- és molt gran. Mentre els soldats turcs van equipats amb armes d’última generació, tenen carros blindats, tancs, avions i drons amb tecnologia punta per a donar suport a les seves tropes terrestres (molts cops aquest paper el fan terroristes d’Al-Qaeda, ex-combatents d’ISIS i altres milícies gihadistes), les SDF (Forces democràtiques síries), els consells militars locals i els Asayish (organització de seguretat kurda de la Federació Democràtica del Nord de Síria) disposen majoritàriament d’armes lleugeres, algunes armes més pesades i alguns carros blindats. No tenen ni força aèria ni bateries antiaèries amb les que fer front als avions (alguns d’ells espanyols) i drons usats per Turquia (ianquis i israelians).

Però on hi ha una mancança els i les revolucionàries del Nord i l’Est de Síria hi veuen un repte. Les estratègies de defensa no es basen només en l’àmbit militar, que també. La població ha rebut instrucció en l’ús de Kalashnikov, l’arma més usada tant per forces de defensa militars com civils, les ciutats estan plenes de pneumàtics per a, arribat el moment, fer fogueres que desprenguin fum negre que eviti que els drons d’observació siguin capaços de veure què està passant a la ciutat, on hi ha aglomeracions civils i quins moviments militars s’hi fan. També els principals carrers tenen preparades teles que actuaran com a sostre amb la mateixa finalitat. Les barricades estan preparades a pràcticament cada cantonada. A part d’això, les forces militars del Nord i l’Est de Síria són molt hàbils en les tècniques de guerrilla. Aquest és un dels principals punts a favor de les forces revolucionàries.

La resistència de Serekaniye fou possible gràcies a aquestes tècniques i les forces de defensa les han millorat gràcies a l’experiència. La clau segueix sent la unitat civil-militar. Són les famílies qui acullen els combatents, són particulars amb els seus cotxes qui ajuden tant en la logística com a traslladar ferits i màrtirs. Aquesta força i unitat és el que realment fa possible la resistència.

Turquia forma part de l’OTAN i la major part d’Estats membres han fet condemnes lleus de l’ocupació sense anar més enllà. El comerç d’armament i la presència, per exemple, de militars espanyols a Turquia continua. Però en aquest temps els pobles del Nord i l’Est de Síria, especialment les kurdes, han fet també molts avenços diplomàtics i mediàtics que estan sent de gran utilitat en la defensa, doncs la guerra no només es lluita des de l’àmbit militar i tant Turquia com l’Administració del Nord i l’Est de Síria ho saben.

Com es viu la guerra com a militant internacionalista?

Som bastants voluntaris internacionalistes ara pel Nord de Síria. La realitat aquí i allà és absolutament diferent: les formes de relacionar-se, l’organització de la vida, les ciutats i pobles, tot és diferent. Per tant només aquest xoc i la necessitat d’adaptar-nos als ritmes i les formes de fer locals ja suposen un esforç. Si a això hi sumem la situació de guerra, on tot s’expressa més a l’extrem, de vegades ens trobem, especialment les que portem aquí poc temps, una mica desubicades. Però, en general, les companyes ajuden molt en l’adaptació. Venint d’un país en “pau”, sentir les bombes i els trets a prop genera una sensació estranya, però l’adaptació és més ràpida del que sembla quan t’ho imagines. La moral que ens dóna veure com es valora la nostra presència aquí ens ajuda. Saber que la feina que fem és útil ho fa tot més fàcil.

“on hi ha una mancança els i les revolucionàries del Nord i l’Est de Síria hi veuen un repte”

Alguns mitjans parlen de neteja ètnica. Per què?

Tot el Nord de Síria, com tot l’Orient Mitjà, és un mosaic de pobles, cultures i religions. Al nord de Síria, històricament a Qamishlo, Derik, Kobane i Afrîn la major part de la població és kurda. Tot i això, també hi ha àrabs, assiris, yazidis… Els repetits episodis repressius contra el poble kurd fan que la terra anomenada “Kurdistan” no sigui fixa. Els darrers anys hem pogut veure com a tot el Nord de Síria hi ha una gran part de la població que és kurda. En aquest sentit, el que Erdogan pretén amb l’actual invasió és eliminar-los del Nord de Síria alhora que se’ls nega la identitat al Kurdistan turc. Per tant aquí i ara, al Nord de Síria, parlem d’una part de la dinàmica de l’Estat turc: negació de la identitat kurda, negació de drets a la població kurda i assimilació com a turcs. Al Nord de Síria, Turquia només pot aconseguir aquests plans fent enginyeria demogràfica: guerra fins que la població kurda marxa, segrestos, violacions i violència constant a les que no marxen i re-ubicació d’àrabs afins al règim d’Erdogan (això és molt important, no tots els àrabs són “benvinguts” a la zona ocupada) a les cases i terres que abans pertanyien a famílies kurdes i d’altres pobles de la regió. Porten quasi dos anys fent-ho a Afrîn i ho estan fent ara a la zona ocupada entre Gire Spî i Serekaniyê.

Confederalisme Democràtic. Una aposta política difícil ja en condicions normals. Com s’articula aquesta proposta en temps de guerra? Quines deficiències i qualitats té?

El Confederalisme Democràtic està resultant realment funcional en temps de guerra. Cada poble s’ha organitzat, les minories tenen les seves pròpies forces d’autodefensa, cada ciutat té un consell militar local independent, les institucions segueixen funcionant amb certa normalitat. És clar que les coses no resulten tan fàcils com abans, però realment l’organització social i econòmica mai ha estat fàcil. El règim de Barzani, Kurdistan iraquià, fa anys que va imposar un bloqueig contra el nord i l’est de Síria, de forma que és Barzani qui decideix qui i què entra i surt del Nord i l’Est de Síria. Pràcticament podríem dir que el Confederalisme Democràtic ja està pensat per a situacions de guerra. Les inclou. Qualsevol ideologia desenvolupada a Orient Mitjà ha de ser capaç d’adaptar-se a la guerra.

Ara bé, els projectes econòmics, de creació de cooperatives de treballadores, han estat potser un dels punts fluixos. S’ha buscat el millor mètode amb proves, assaig i error, i finalment han donat amb un model que encaixa en l’organització social del Nord i l’Est de Síria: les cooperatives del moviment hauran de coordinar-se amb les comunes per a produir segons la necessitat. Val a dir que des del primer dia els preus d’allò bàsic estan regulats i els serveis imprescindibles (aigua, llum) són gratuïts. Tot i les dificultats que imposa Turquia, alterant el cabdal del riu Èufrates, per produir electricitat, aquesta segueix sent gratuïta, tot i que l’electricitat marxa algunes estones. Les organitzacions de dones (Kongra Star, Jinen Ciwan, YPJ…) estan funcionant a tota màquina durant la guerra. Realment, els eixos vertebradors del Confederalisme Democràtic s’han mantingut intactes: autodefensa, alliberament de la dona, ecologisme, democràcia radical.

Què penses podem aprendre des de Catalunya del projecte polític kurd i de la seva defensa?

Per començar, l’actitud davant la lluita. En dos sentits: aquí la lluita és la vida, s’hi dedica tot el temps, totes les relacions s’articulen entorn de la lluita i si algú és també part d’una organització, encara que no el coneguin des del primer dia és un company, un més. No són grups d’amics com sovint sembla a Catalunya, on tothom es coneix de fa anys i sembla que es demani currículum o pedigrí “revolucionari”. Altres elements podrien ser l’esperança, la dedicació també emocional i la moral. Si hi ha un problema o un conflicte, existeixen les estructures per a afrontar-lo (no es fuig dels conflictes), no tenen mania a aquest company o companya, això no està permès, es considera una vergonya. Som tots iguals i ens hem d’entendre sí o sí, per tant, cal un bon ambient. També les dinàmiques generals: tota la vida s’articula segons els valors revolucionaris. Altres aspectes bàsics en les organitzacions kurdes són la crítica i l’autocrítica. Periòdicament es fan sessions de crítica i autocrítica. En petits grups, s’avaluen conductes o accions des d’una perspectiva revolucionària, segons els valors que ha d’encarnar la persona que es vulgui considerar revolucionària. Les crítiques no poden tenir l’objectiu d’enfonsar a la persona, es fan des de l’amor i el compromís, doncs al criticar has de treballar amb la persona per a que millori. Tothom critica, és criticat i s’autocritica, per tant el clima és d’igualtat. No és “tu tens aquesta actitud individualista i t’ho has de treballar” sinó “jo m’he de treballar això i tu allò i ho farem junts per a créixer en conjunt”. Alhora, també podríem aprendre sobre els valors revolucionaris, a Catalunya crec que ens manca una anàlisi i discurs en aquest sentit.

Què podem fer des de Catalunya per ajudar al poble kurd?

Des de Catalunya es poden fer moltes coses. La primera sortir als carrers quan és necessari, la injecció de moral quan surten a la televisió les mobilitzacions d’arreu del món és vital per a mantenir la resistència. D’altra banda, aquí sempre calen mans. Ja sigui com a periodista, metge, enginyera o com a militant per a la defensa civil (comunicació, suport a la joventut…) venir aquí és una opció. Però les opcions són infinites. Aportacions econòmiques també són benvingudes. Lluitar allà és necessari: la resistència internacional és una part fonamental de la resistència que aquí es desenvolupa. A Catalunya i als Països Catalans hi ha diversos col·lectius de suport a la causa kurda (Azadî, Manresa amb Kurdistan, Ponent, València…) i col·lectius dedicats específicament a la resistència, com el Comitè de Resistència Internacionalista. Implicar-nos i fer que les nostres organitzacions s’impliquin en aquests col·lectius i en la campanya RiseUp4Rojava és molt important per dues coses: intensificar la solidaritat amb Kurdistan i el Nord Est de Síria i generar un clima d’unitat revolucionària. Davant un capitalisme i un patriarcat globalitzats també es fa necessària una resposta global.

Entrevista publicada originalment a la revista Catalunya, l'organ de la CGT Catalana