L’Ajuntament reclama l’actuació de la polèmica unitat de l’exèrcit espanyol dedicada a tasques de protecció civil

April 2, 2020 in Actualitat, POLÍTICA

«El passat 19 de març una quarantena d’efectius de l’UME van desembarcar per primer cop al nostre municipi, acompanyats d’un nombre similar de periodistes per participar en tasques de desinfecció a l’aeroport del Prat i també al port de Barcelona. Ara, l’alcalde del Prat Lluís Mijoler, torna a reclamar la seva actuació a la nostra localitat».

«L’UME és una unitat militar envoltada per la polèmica des de la seva creació. Diverses veus critiquen la militarització en àmbits que corresponen a funcions de Protecció Civil, així com el seu alt cost de manteniment en referència a la seva baixa productivitat; els 3.500 militars de l’UME només realitzen de mitja 30 intervencions a l’any».

 

L’Ajuntament del Prat de Llobregat ha sol·licitat oficialment aquest dimarts al ministeri de Defensa espanyol l’actuació de l’UME (Unidad Militar de Emergencias), la polèmica unitat de l’Exèrcit dedicada a tasques de Protecció Civil. Concretament, en aquest cas se sol·licita la desinfecció de la residència d’avis i centre de dia Onze de Setembre.

L’alcalde, Lluís Mijoler, ha enviat una carta a la Delegada del Govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, demanant la intervenció de l’exèrcit. Al seu torn, anteriorment, la directora d’aquesta residència Evelyn Vizuete, havia sol·licitat ajuda a l’Ajuntament. En aquesta residència s’han registrat diversos casos positius de contagi pel coronavirus i la mort dos residents amb la Covid-19.

En aquest article publicat originalment al diari El País i signada per Xosé María Torres us expliquem més detalls sobre la polèmica que envolta a aquesta unitat militar.

Militars i Protecció Civil: l’atípic cas de l’UME

La militarització de la vida quotidiana és habitual en dictadures o països en vies de desenvolupament

El passat mes de setembre la zona cero-est del Estat Espanyol va patir una onada de gotes fredes i fenòmens meteorològics adversos que van causar importants destrosses, inundacions i diverses morts. Per a la seva resolució es van mobilitzar tots els recursos possibles de protecció civil i, entre ells, la Unitad Militar de Emergencias (UME), un grup de militars dedicat a labors civils.

En 2005, el PSOE crea ex novo i de forma sorpresa -doncs no estava en el seu programa electoral- l’UME, per iniciativa del president Jose Luis Rodríguez Zapatero. Una creació polèmica, sense debat previ ni consens social, objecte de crítiques molt diverses, entre elles -per insòlites- del PP; però també crítiques des del món associatiu, per recórrer a l’àmbit militar per crear una unitat de protecció civil, un oxímoron en tota regla.

Repartida en set bases distribuïdes per tot l’Estat Espanyol, l’UME compta avui dia amb 3.500 efectius i ha fet intervencions en totes les comunitats autònomes, excepte el País Basc. Des de la seva creació ha estat objecte de inversions milionàries per equipament i el seu manteniment té un alt cost: 150 milions d’euros a l’any.

La ocurrència de crear unitats militars dedicades a la protecció civil quasi no té precedents i menys en el nostre entorn. Països avançats com EE.UU., Canadà, Austràlia, Japó i la gran majoria dels estats europeus -tots amb climes molt més adversos que el espanyol- confien la Protecció Civil a personal civil. La quasi excepció son les Unitats de la Seguretat Civil franceses, creades a l’època de De Gaulle i formades per només 1.500 efectius.

L’UME ha fet actuacions dintre de l’Estat Espanyol i inclús en el exterior -una altre sorpresa més!-, com va ser el cas del Nepal rere el terratrèmol de 2015, tasca en la que es va obtenir parcs resultats. A això s’hi uneixen sempre les tardanes i poc efectives intervencions de l’Armada: en el tsunami de Indonèsia de 2004 o el terratrèmol de Haití de 2010. S’ha d’afegir les restriccions derivades d’un principi universal: cap país vol de bon grat militars armats d’altres països al seu territori.

Militarització

La militarització de la vida quotidiana és habitual en dictadures, règims no democràtics o països en vies de desenvolupament. Només en ells podem trobar a membres del Exèrcit fent un control de carreteres (Colòmbia), una campanya de vacunació (Perú) i ocupar la meitat del govern (Veneçuela). Aquesta transferència permet la restricció de llibertats i drets, així com assegura l’execució de les tasques a uniformats la obediència cega dels quals esta garantida per la llei penal militar, molt més severa que la jurisdicció civil. En les “democràcies avançades”, on els ministeris de Defensa estan a càrrec de civils, la funció dels militars esta perfectament acotada i reservada a la “defensa nacional”, sense abastar àmbits civils excepte amb caràcter subsidiari.

No ha de sorprendre que l’UME tingui una creixent popularitat en la ciutadania. S’ha planejat una àmplia tasca publicitària i sempre hi ha càmeres de TV que exalcen la seva tasca i retransmeten els seus desplegaments i cerimònies. A això s’uneix la seva capacitat en medis materials i número d’efectius, que condueixen a una bona eficàcia. Tot i així, la seva productivitat -tots els ratis d’activitat ho testifiquen- és molt baixa: si cada bomber en l’Estat Espanyol fa 18 intervencions per any, cada membre de la UME només fa 0,0084/any i, en conjunt, la UME només executa 30 intervencions/any de mitja. Compensa realment mantenir a 3.500 militars que surten -només una fracció dels mateixos- de les seves bases només uns dies a l’any?

Conclusió

L’UME és una institució atípica en les democràcies avançades del nostre entorn. Tot i que el govern publiciti periòdicament que hi ha molts països interessats en copiar el model espanyol de l’UME, la realitat és que únicament Marroc -d’estàndards democràtics no homologables- ha demostrat algun interès.

L’UME només es mobilitza en la part mediàtica dels desastres (incendis, inundacions, etc.) sense realitzar tasques de prevenció o treballs a llarg termini, que queda per altres unitats i departaments de l’administració. És una unitat cara i amb baixa productivitat, que duplica estructures i centres de formació, com la Escola Nacional de Protecció Civil espanyola.

El Govern pot i ha de, per tal de recolzar la tasca de CC.AA., crear equips estatals de Protecció Civil. Aquests equips han de ser civils i propers a la ciutadania, tant geogràfica com culturalment, i el seu desenvolupament ha de realitzar-se potenciant els equips existents com és norma en la Protecció Civil mundial.