Oscar Rando: “No hi ha societat futura possible sense el paper de la cultura.”

September 4, 2020 in Actualitat, CULTURA

En un moment en el que l’emergència sanitària de la Covid-19 ha abocat la música en viu a una situació catastròfica, reproduïm aquesta entrevista de l’Acadèmia Catalana de la Música  amb l’Oscar Rando, pratenc i fundador del festival ‘ Esperanzah’ i membre del Consell rector de la cooperativa del mateix nom.

 

- Per començar et volíem fer una pregunta senzilla, com has viscut aquests mesos de confinament?

Amb sensacions trobades. D’una banda bé, a casa reconnectant amb moltes coses, però d’altra, amb inquietud i preocupació per com pugui afectar la sortida a aquesta situació a la majoria de la gent, a la família i amics … També amb dolor perquè ha mort molta gent, algunes properes, algunes massa joves i altres, tot i l’edat, sense l’atenció que es mereixien. Totes, sense l’abraçada última dels éssers estimats i sense aquest comiat, que malgrat no solucionar res, és necessari.

 

- Actualment estem veient com molts festivals es reinventen i es replantegen els formats. Vosaltres mateixos heu organitzat concerts i xerrades a través de les xarxes. És possible canviar els formats quan ens dediquem a les arts en viu? Creus que alguna de les accions ha vingut per quedar-se?

Esperanzah sempre s’ha definit com una eina amb forma de festival, una eina per transformar una relació amb el món, injusta, insostenible, insolidària i poc regenerativa i redistributiva que ja dura massa temps i que cada vegada es mostra més a prop del col·lapse.

Si aquestes manifestacions de les arts en viu, com tota la resta, han de canviar, que sigui per connectar amb un món malalt que demana canvis conscients a crits. I sí, crec que estem en el camí. Seguim en minoria, però som més que fa cinc anys i menys dels que serem l’any vinent.

Sobre si això se seguirà fent en streaming o en altres formatsr, estic segur que hi ha coses que han vingut per quedar-se i que a més, ens connectaran amb una realitat més global i amb una necessària consciència d’espècie que comparteix un únic planeta que cal cuidar i que deixi de sagnar. La cultura, en aquest moment històric, com en tots els anteriors moments històrics, té un paper fonamental per ajudar-nos a connectar amb nous imaginaris col·lectius esperançadors que transformin tots els prefixos “In” que abans mencionava.

Que convisqui la música en directe, en una sala, en un festival o en un carrer, amb altres formats, és un altre dels elements que podem incorporar d’aquest moment històric de transició que vivim, que convisqui tot això i que aprenguem a conviure en comunió amb tota la resta.

 

- Destacaries / Ens recomanaries alguna proposta interessant que hagis vist néixer durant aquest confinament?

Han aparegut coses molt xules i imaginatives en tot aquest període des del món de la cultura, però sobretot, especialment solidàries. Arribar al fons de les coses amb humilitat i des del potencial transformador de la cultura, és el que més hauria d’ocupar-nos en aquest moment.

Per no deixar-me a ningú, us recomano www.ticketic.org, projecte nascut des del nostre ecosistema i que és la suma d’estar connectat amb el moment i les seves necessitats, ser útil per aquestes i fer-ho sempre des de la solidaritat, sense excuses. Una aposta per posar la tecnologia a disposició de la comunitat i no a la del capital econòmic, en forma de streamings solidaris que han servit per permetre que els artistes puguin cobrar pel seu treball, que la gent pugui gaudir de música en directe des de les seves cases alhora que s’han destinat més de 10.000 € a causes socials com el sindicat de dones cuidadores, la PAH del Bages o el Fons cooperatiu d’emergències socials i sanitàries entre d’altres.

 

- La crisi sanitària us ha fet plantejar canvis o replantejar la propera edició del festival?

Si, de fet portem mesos treballant en el festival d’aquest any i ho fem des de diferents escenaris que van des del físic al virtual. També treballem perquè Esperanzah —que ha estat el festival que gràcies als artistes que ens acompanyen en cada edició, ha destinat més de 500.000 € en els últims cinc anys a causes socials, culturals, ambientals, humanitàries i d’economia solidària— pugui aquest any, ser també més útil que mai pel sector musical.

Mentre seguim treballant sense parar amb administracions públiques, altres festivals i altres iniciatives culturals locals o territorials, en desenvolupar projectes com Ticketic o Les Contrabandistes, la cooperativa d’infraestructures de barres i birres per esdeveniments culturals o GestCult.coop, està ajudant a cada vegada més artistes a gestionar els seus projectes musicals. L’ecosistema promogut per Esperanzah està molt viu i connectat amb altres organitzacions com la mateixa Acadèmia Catalana de la Música, amb la qual es treballa a donar respostes específiques al sector musical i cultural en general.

 

- La cooperativa Esperanzah ha celebrat fa poc un any de vida. Quin balanç fas d’aquest any? En què esteu treballant actualment des de la cooperativa?

El balanç és positiu i hem fet d’aquesta situació una oportunitat per créixer organitzativament. Esperanzah és un festival amb 11 anys de vida i els primers 10, es va gestionar des de gats www.gats.cat. Traslladar tota aquesta experiència d’anys, tota la informació acumulada i fer florir tot aquest coneixement perquè tota la cooperativa pugui fer-se’l seu, és molta feina, que és la que estem fent actualment.

Com a cooperativa festival Esperanzah, a part d’estar desenvolupant una il·lusionant proposta de festival per aquest any, ens estem formant per incorporar noves formes de relacionar-nos que no passen només per muntar un festival que dóna suport a causes i construeix projectes transformadors, sino també per governar un projecte social, polític, cultural i econòmic de forma col·lectiva, integrant totes les parts que ho fan possible.

 

- Aquesta crisi ha visibilitzat i posat sobre la taula moltes mancances socials i de valors que van molt més enllà de la crisi sanitària. El Festival Esperanzah és un exemple de festival social, cooperatiu i col·laboratiu. Quina dimensió agafa un festival d’aquestes característiques en un moment com l’actual?

No puc contestar aquesta pregunta des d’un sentir col·lectiu, perquè és una cosa del que no hem parlat, però personalment crec que ens connecta amb l’extrema fragilitat que té el nostre propi festival i en general, amb la fragilitat de totes les manifestacions de cultura transformadora.

La cultura transformadora és la cultura que vertebra, que construeix comunitat, que treballa per a no deixar ningú enrere i és la cultura que arriba al 90% de la població i no només a qui pot pagar per anar a un concert. Aquí es posa en relleu que la cultura vinculada a la comunitat i al territori, hauria de ser tractada de manera diferencial de la cultura vinculada exclusivament a l’espectacle, el turisme o la indústria.

L’organisme públic que depèn del Departament de Cultura de la Generalitat, es diu Institut Català d’Indústries culturals i potser, allò que pretén ser indústria, hauria d’estar en una altra conselleria com la d’Indústria o turisme i la cultura transformadora, dependre del Departament de Cultura. La meva posició no s’ha de llegir com estar en contra de ningú, al contrari, sóc conscient de l’aportació que fan alguns grans festivals al nostre PIB a través del turisme (encara que jo sigui més d’indicadors com el FNB felicitat nacional bruta o de l’IDH índex de desenvolupament humà ), però el turisme, ve i va, i els problemes segueixen aquí i la cultura que treballa per al desenvolupament local, per als nostres músics i músiques, és la que es fa en petites festes locals, en petites associacions musicals o en petits festivals o en petites sales de concerts o a les festes majors i populars.

 

- Vosaltres fa més de deu anys que treballeu reforçant el teixit i el talent local. Quina importància creus que aquest treball pren en la situació actual?

A mi personalment em sembla bé que la lògica de “mercat” sigui de l’interès d’alguns sectors de la nostra societat, però és una lògica que beneficia molt poca gent i que genera desigualtat, un dels principals problemes que té el nostre món.

Si la nostra aposta fos més pel talent local i aquesta vingués acompanyada per una política pública més decidida de suport a la cultura local, potser molts músics i músiques no haurien quedat en la situació que s’han quedat en aquest moment. Una legislació específica, una política pública de suport a la música internacional, però també especialment a la música local, generaria una roda redistributiva que milloraria la vida de les persones que volen dedicar-se a les arts.

Sense cultura, no hi ha futur i sense una aposta per un model cultural vertebrador, transformador i comunitari, qualsevol societat futura serà nebulosa, desinformació i manipulació, serà com ho és la nostra societat actual, un sense sentit. La pregunta és, quant de temps podrem seguir vivint en un profund sense sentit?

 

- Com saps l’Acadèmia visibilitza el poder transformador i social de la música. Ens podries recomanar algun projecte social internacional que t’agradi i et sigui de referència?

Recomanaré Esperanzah, un projecte internacional perquè treballa a Palestina, a la mediterrània central, al Congo, a Uganda, a Bolívia, a Bèlgica, diversos llocs d’Espanya i a Catalunya, des del Sant Cosme Valley, el barri dels possibles.

Una eina amb forma de festival com Esperanzah, ha de ser més conegut i utilitzat com a eina per transformar la nostra relació amb el món per més gent, per més organitzacions i per més projectes culturals de país, perquè així, només així, ho farem més útil i transformador. Esperanzah és una mostra de talent local, de solidaritat i d’intercooperació per a l’altre món possible que cal fer valdre pel seu caràcter col·lectiu i transformador i per la seva capacitat d’interconnectar i construir alternatives.

 

- Durant aquests mesos de confinament, què has trobat a faltar per part del sector de la música i de les Administracions?

Del sector de la música amb el qual ens relacionem, no he trobat res a faltar. Encara que s’hagi quedat alguna cosa al tinter, veiem que el sector de la música, en general i a través de múltiples iniciatives, ha respost a aquesta situació amb generositat, solidaritat i molta proximitat. Tant de bo la nostra societat sigui conscient de la situació que ha provocat aquesta pandèmia al sector cultural i també li doni el suport i reconeixement que crec li pertoca.

En general, la resposta que hem rebut per part de les Administracions amb les quals treballem, és molt bona i considero que la majoria han sabut adaptar-se a la situació i espero que les que no ho han fet encara, ho acabin fent.

Sí que veig que per al sector cultural, les propostes segueixen arribant tard des de les diferents administracions i això escenifica al nivell que posen la cultura les nostres diferents administracions. Confio que el paper d’institucions representatives com l’Acadèmia acabin de connectar a les nostres administracions amb aquesta necessitat de fer florir a el sector cultural local i òbviament, espero que els pressupostos per a cultura d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions, generalitat, govern i UE, es mantinguin perquè, físicament, virtualment o de forma mixta, puguem gaudir de festivals, festes majors o festes populars en tots els nostres pobles i ciutats. Entenc que la pandèmia provoqui cancel·lacions en festivals privats, però serà incomprensible que aquests pressupostos públics, ja definits abans de la Covid-19, no es reformulin, per fer arribar propostes culturals a diferents formats a tots els racons de país i a donar suport al sector cultural. Necessitem totes les polítiques socials del món, però com s’ha demostrat, també necessitem cultura.

Per a mi estem davant de la gran oportunitat de fer un gran “Catalunya Festival”, que generi concerts, teatre i dansa en milers de places de tots els pobles i ciutats de Catalunya, perquè aquestes actuacions puguin ser vistes en viu des de balcons i finestres i compartides en streaming amb la resta de món, i apostant més que mai per aquesta perspectiva publico-cooperativa-comunitària i pel talent local. Seria el major “pla Marshall” per a la cultura del país i ens connectaria com a comunitat amb altres pobles i ciutats i amb el món.

 

- Quin creus que ha de ser el paper de l’Acadèmia Catalana de la Música envers aquesta situació?

Treballar per generar consensos i espais de treball compartits entre tot el sector musical i traslladar-los en forma de propostes a les administracions. Cal dignificar moltes coses com la sanitat, les mateixes administracions públiques, el treball, les cures de les persones més vulnerables i la cultura no pot quedar al marge de tot això.

En el sector musical, com en tot la resta, cadascun som del nostre pare i la nostra mare i així ha de ser! La diversitat és un valor i totes les formes de manifestar o de mobilitzar-se a través de la cultura poden sumar, si es treballa perquè així sigui. Confio que puguem treballar perquè l’acadèmia pugui jugar aquest paper de connectar necessitats, somnis i propostes compartides.

 

- I per últim, quina és la teva “nova normalitat”?

Si no fem res, desgraciadament, “más de lo mismo“. Estem en un moment històric, en el qual els que sempre han mogut els fils, veuen que estan passant coses que fan perillar el seu estatus i els seus privilegis i per defensar-se, s’estan apoderant d’històriques eines de la classe treballadora, com la mobilització o els conceptes. La nova normalitat és un concepte que sona amb força en aquest moment, però emergeix del moviment permacultural, del que hauria de ser una lògica relació amb el nostre món, perquè ni el que estava passant abans de la Covid-19, ni el que ha passat durant aquest confinament, és normal.

La nova normalitat no pot ser mai aspirar a tornar al que teníem. Malgrat el dolor que ha provocat la Covid-19 en moltes famílies i persones (i segueix provocant en altres llocs del món, menys preparats que nosaltres, no oblidem una altra vegada mes als eternament oblidats), hauríem d’integrar la possibilitat, encara que no sigui així, que sigui un avís que estem rebent del fet que no podem continuar  així, i quan dic que no podem continuar  així, ho dic per a les persones que es dediquen a la música i per tothom, perquè sinó ens reapropiem d’aquesta meravellosa idea de la nova normalitat, la vida per a la majoria de persones que es dediquen a la música, després de la Covid-19, seguirà sent precària, poc reconeguda i sense un marc específic que, com en altres sectors (agrícola, treball de la llar …) reguli una relació laboral amb diferències substancials amb un altre tipus d’ocupacions.

Si a la fi tot ha de ser creixement, producte interior brut, deute i mercat, per què escoltem música, llegim poesia o veiem teatre? Perquè ens fa bé, perquè ens fa millors i perquè ens connecta moltes vegades amb allò veritablement essencial. Si hem d’aspirar a ser més d’alguna cosa, hauria de ser a ser més humans, més cooperatius, més sensibles, més feliços i més connectats amb la terra que sosté la vida,  i la música, sempre sona per acompanyar-nos en aquest camí. No hi ha societat futura possible sense el paper de la cultura, i no ho dic jo, ho diu la història, ho diu Grècia, Roma, el renaixement o l’edat moderna.

Informació associada:

Vint anys teixint aliances al Prat i a la seva comarca