La lluita de Nissan en l’horitzó col·lectiu

September 2, 2020 in Actualitat, Debat, ECONOMIA

«L’objectiu inicial de la lluita no era un bon pla de jubilacions, sinó el manteniment de l’activitat, perquè només això garanteix el treball per a milers de persones. I en aquests milers entra també la qüestió dels indirectes, perquè l’acord només afecta a la planta de Nissan i pot tenir conseqüències nefastes en les més de 20.000 ocupacions indirectes».

x Juanjo Álvarez i Daniel Mulero | Public

El passat 5 d’agost, la primera gran batalla contra el tancament de la planta de Nissan a Barcelona va aconseguir un recés. La direcció de l’empresa i les administracions – Generalitat i Govern central – havien posat sobre la taula una proposta que els sindicats, aquesta vegada sí, estaven disposats a acceptar. El tancament es retarda un any, fins el desembre del 2021, en un període en el qual si bé no hi haurà acomiadaments, sí que hi hauran pèrdues de llocs de treball en forma de  prejubilacions amb unes condicions per sobre del que marca la llei.

Les indemnitzacions s’eleven fins a 60 dies per any treballat sense límit de mensualitats i les persones de més 50 anys es podran acollir a diverses modalitats de jubilació, de manera que garanteixin el seu futur.

Aquestes millores poden sentir-se com una victòria per part de molts treballadors afectats pel pacte, si a més es té en compte que ha estat resultat d’una llarga lluita de 95 dies de vaga amb múltiples i constants mobilitzacions, que han portat a una mediatització del conflicte. També és d’admirar la consecució d’una caixa de resistència que ha permès mantenir el conflicte.

«La pota feble de l’acord és l’inexistent compromís de reindustrialització».

No obstant això, el bon resultat en les jubilacions té com a contrapartida des d’una anàlisi de classe la greu derrota en el procés de socialització i nacionalització de les plantes de Nissan. La pota feble de l’acord és l’inexistent compromís de reindustrialització i la conseqüent seguretat en els llocs de treball (siguin directes o indirectes). No en va, l’objectiu inicial de la lluita no era un bon pla de jubilacions, sinó el manteniment de l’activitat, perquè només això garanteix el treball per a milers de persones. I en aquests milers entra també la qüestió dels indirectes, perquè l’acord només afecta a la planta de Nissan i pot tenir conseqüències nefastes en les més de 20.000 ocupacions indirectes. En efecte, un probable tancament en el 2021 seria motiu suficient perquè les empreses subcontractades de Nissan puguin posar en marxa acomiadaments per condicions objectives que suposen la forma més barata de desfer-se d’un treballador.

Què ha de succeir perquè això no tingui lloc? Una reindustrialització, però l’acord no recull cap proposta concreta d’inversors, que han quedat al nivell dels rumors i les confidències de passadís, i l’única obligació de Nissan en la cerca d’inversors es redueix a carregar amb indemnitzacions que sumarien una mica més de seixanta milions d’euros: una factura que una multinacional assumiria sense parpellejar.

No és difícil veure el que obté l’empresa amb aquest acord: quan quantifica el tancament amb un cost assumible, aconsegueix la pau social i a més ho fa desactivant la unitat d’interessos entre les treballadores de Nissan i de les subcontractes. La ruptura dels interessos comuns és un enorme avantatge per a la direcció empresarial, que a més veu revestit l’acord amb la participació de les administracions; aquestes, per part seva, deixen caure el pes de sobre l’empresa i obvien una vegada més l’única solució possible, que passa per la socialització de l’empresa i la posada en marxa d’un procés de reconversió en clau ecosocial.

El Govern, per la seva part, fa un clar desistiment de funcions, situant-se com a àrbitre de la negociació en lloc d’assumir el paper central que hauria de tenir a l’hora d’establir les bases d’una reindustrialització forta i en clau ecològica, un paper, recordem, que ningú pot substituir, ja que el capital privat mai abordarà una reconversió costosa i llarga. No només això: en negar la seva funció, deixa a les treballadores lluitant soles contra una multinacional i adoba el terreny perquè la ultradreta segueixi amb la seva política d’agitació.

En l’escenari laboral que s’obre en aquesta fase de la Covid-19, no hi ha previsió que capitals privats recuperin la inversió i reactivin ni la planta de Nissan ni cap altra. Més aviat el contrari: si ja abans de la crisi de la pandèmia s’havia reduït la plantilla d’empreses com Renault a Palència, i en plena crisi arribava l’anunci del tancament de Nissan, d’on sortirien ara els inversors? L’automoció és un sector en decadència que només permet tenir tancaments i reduccions en perspectiva: en aquest marc l’acord és només un retard del tancament que la multinacional accepta per eliminar el conflicte social i el cost d’un tancament sense concessions.

En l’horitzó, l’activitat només es pot recuperar sortint de la lògica del capital privat i assumint que la producció de vehicles privats ja no té ni sentit ni futur. Tot això, en un context de crisi ecològica i social massiva que exigeix una reconversió completa del sistema productiu. Una reconversió que ha de donar-se sense ingenuïtats i sense purismes absurds, assumint que les indústries que fins avui contaminaven no poden simplement desaparèixer, sinó que han de passar al patrimoni col·lectiu per a ser reutilitzades. No podem deixar que instal·lacions industrials clau es desmantellin sense més, perquè necessitarem indústria per preparar la transició i produir les eines que permetin una mobilitat, una energia i, en general, una producció sostenible.

Evidentment, el capital privat mai compartirà aquests interessos que són socials i no privats. Només la proposta de nacionalització garanteix la inversió i només un poder públic pot tenir l’interès en el bé col·lectiu. Per a aconseguir aquest objectiu serà imprescindible una lluita sostinguda i permanent de totes les plantilles afectades. Un front únic i solidari entre els 25.000 llocs de treball, secundat per organitzacions obreres i moviments socials., que obligui a implicar-se de ple a les Administracions Públiques. Que es protegeixin els interessos socials i no els particulars/privats de les multinacionals. La pròxima batalla del conflicte serà evitar la cascada d’acomiadaments i els ERO que hi haurà a les empreses subcontractades, com són els que ja estan damunt de la taula de Marelli, amb 57 persones afectades per l’ERO,  o Acciona que vol realitzar un ERO que afectaria a més de 500 treballadors.

La tasca pendent, per tant, és construir una plataforma comuna entre treballadors de Nissan i altres empreses per continuar exigint la socialització i la posada en marxa d’un projecte de transició ecosocial que ja està sobre la taula i que sí garantiria un futur comú per a les treballadores i pel conjunt de la societat.

En aquesta clau, els interessos de les treballadores de Nissan i de les subcontractes es tornen a unir, més enllà del que planteja l’acord. Per descomptat, això exigirà també que la resta de la societat estiguem a l’altura, construint un suport polític i social ampli perquè es doni un procés que pugui mantenir el projecte per a les plantilles de les empreses implicades, i, des d’aquest conflicte concret, pel sector de l’automoció i pel conjunt social.