Tal dia com avui fa 80 anys de la derrota enfront del feixisme

April 1, 2019 in Memòria altres indrets, Memòria històrica

«Avui es compleixen 80 anys de la fi d’un procés revolucionari únic al món i de la fi de la guerra civil, la mateixa guerra que van provocar els militars dirigits pel feixisme».

 

El 1 d’abril de l’any 1939, el General Franco anunciava el triomf definitiu del cop d’estat feixista i posava fi, després de tres anys de cruenta guerra i enfrontaments, a la segona República Espanyola.  S’iniciava així la dictadura franquista. Avui però, poc es recorda la revolució provocada a l’inici d’aquell mateix conflicte bèl·lic. Una revoloció nascuda arran de la resposta protagonitzada per les classes populars al cop d’estat patrocinat per les elits, pocs cops sentim esmentar el fet que durant aquells anys la gent humil va ser capaç d’organitzar-se amb multituds d’esbossos d’una societat estructurada de baix cap a dalt, en aquells temps anomenada democràcia directa o comunisme llibertari. Intentant de no repetir els mateixos errors que els bolxevics russos (per aquesta mateixa raó els estalinistes catalans i espanyols van perseguir amb acarnissament a la CNT, la FAI, i als del POUM),  i tractant de superar al mateix temps el que anomenen avui democràcia parlamentària de lliure mercat.

Amb tots els seus acers i errors, i enmig de les circumstàncies més terriblement adverses i d’una guerra, miraren d’anar més enllà, en l’edificació d’un model de societat utòpica basada en els principis amb l’equitat i la justícia social, encapçalat per la classe treballadora i els estrats més desfavorits de la societat, participan de manera directa a les assemblees, i empoderant-se de la gestió de les seves pròpies vides. Varen ser capaços d’autogestionar la societat i l’economia d’aquella manera que per a molts “és impossible”, varen fer realitat allò que determinats interessos d’ahir i avui volen fer-nos creure què és impossible mitjançant tots els mitjans possibles.

Fabriques i camps autogestionats

Sense anar més lluny aquí al Prat les dues grans fabriques, la Seda i la Paperera, i la majoria dels camps de correu foren col·lectivitzats.

A la Paperera, en desencadenar-se el cop d’estat militar, la fàbrica estava aturada per la vaga decretada per la CNT, i inmediatament la Papelera va ser col·lectivitzada. Una assemblea general va nomenar el consell responsable recaient els càrrecs sobre companys d’UGT i CNT en igualtat de proporcions, davant la marxa dels propietaris dretans a París.

Es va acordar regularitzar i “nivelación parcial” dels salaris, assistència als ancians i antics obrers, recolzament al front i als voluntaris que treballaven a la paperera, millora condicions higièniques, règim de malalties i accidents, contractes de matèria primera amb els països productors. Per acord de tots s’havia decidit “nivelación de salarios” per tal de pagar segons l’esforç i ocupació, una mesura no igualitària al seu parer que va començar a disminuir distàncies entre salaris. Als jubilats els hi pagaven la totalitat del salari com si treballessin encara. Als combatents se’ls enviava menjar i roba i el sou se’l pagava als familiars. L’escola es va transformar completament d’ensenyança lliure. Als accidentats o malalts se’ls pagava la totalitat del sou.

Pel que fa a La Seda, la fàbrica va ser primerament col·lectivitzada per després convertir-se en indústria de guerra. La Generalitat va crear el 7 d’agost de 1936 la CIG (Comissió d’Indústries de guerra) dividida en tres seccions: sidero-metalúrgica, química i aviació, presidida per Josep Tarradellas. Fins el juliol del 37 els únics que donaven suport foren CNT, ERC i els militars lleials, el PSUC no entraria fins al juliol del 37. La majoria d’indústries estaven col·lectivitzades i la Generalitat distingirà entre les públiques i privades, les primeres en mans Generalitat i les segones depenents de comitès d’obrers. La CIG no intervenia en el tipus de propietat de l’empresa que posteriorment regularà el decret de col·lectivitzacions, ni en les relacions sindicals, ni el funcionament escollit pels treballadors. Era un monopoli de materials pel govern de la Generalitat i subministrava materials i els salaris de les seves fàbriques.

Pel que fa al camp pratenc, la col·lectivitat agrària fou la més important del Baix Llobregat. Les terres de la trentena de propietaris més importants van ser expropiades, per bé que els antics amos s’hi podien quedar si ho desitjaven; bé en qualitat d’obrers o de tècnics. La petita propietat, sempre que no passés de 22 hectarees de terra, va ser respectada va ser respectada. Poden escollir si unir-se a la col·lectivitat, o seguir treballant la terra pel seu compte.

El règim del 78 contra la memòria dels vençuts

El feixisme victoriós s’encarregar d’esborrar qualsevol rastre de l’obra revolucionària. I els anomenats com els “pactes de la transició” entre l’aparell del vell règim franquista i els vells partits polítics antifranquistes com el PSOE o el PCE, s’encarregaren de cobrir amb el vel negre de la desmemòria i aquella experiència única i singular. El règim del 78 va basar-se amb l’amnèsia del passat i va fer-ne de la memòria dels vençuts un trist silènci. La persistència al Prat encara avui, 40 anys després, de carrers dedicats a caidos por dios y por españa, i persones implicades amb la repressió franquista n’és una bona mostra.

Informació relacionada:

Sense amos, ni patrons. El Prat, crònica d’una revolució

80 anys desprès fan públiques les xifres de la repressió franquista al Prat

El 26 de Gener de 1939, darrera els feixistes tornaren els patrons

Tal dia com avui, un 25 de gener de 1939; les tropes franquistes ocupaven la població del Prat de Llobregat