Ens ha deixat l’Àngel Cortés; la memòria antifeixista del Prat està de dol

November 3, 2016 in Memòria El Prat, Memòria històrica

Ahir ens va deixar el nostre veí, l’Àngel Cortés. Un dels darrers testimonis vius que encara restaven al nostre municipi de la barbàrie feixista de l’Espanya franquista i l’Alemanya Nazi, així com també de l’ignominiós tracte rebut pels refugiats antifeixistes als camps de concentració de la França dita democràtica. La memòria antifeixista del Prat avui està de dol.

L’any 2014 el mitjà local La Riuada publicava aquesta entrevista i aquest vídeo que avui no volem perdre l’ocasió de reproduir un altre cop. Com un darrer acte d’homenatge a la seva memòria i a als seus éssers estimats, així com a la de tots els refugiats i víctimes del feixisme d’ahir i de sempre.

 

“Els meus primers records d’infància són els bombardejos al Prat”

La família Cortés Garcia va arribar al Prat provinent de Pechina (Almeria). L’Àngel, nascut l’any 1932, va ser el sisè de set germans. Tota la família es va exiliar al final de la guerra sent conduïts a Mauthausen, al camp annex de Gusen moriria el seu pare Francesc i el germà Josep, cinc pratencs més van deixar la vida. L’estremidor testimoni d’Àngel és el de la darrera víctima viva al Prat dels camps nazis.

x La Riuada

- Quan esclata la guerra tenia 4 anys?

Els meus primers records d’infància són els bombardejos al Prat i com ens amagàvem sota el llit. Veíem els avions sobre de casa com si fos una pel·lícula. La guerra va desunir la família, un germà gran havia mort abans al Prat d’un infart i un altre va marxar al front amb la lleva del biberó.

- Que els va fer marxar a l’exili?

Una cosa molt simple, al meu germà el fereixen a l’Ebre i el traslladen a Figueres, la mare va dir d’anar-lo a buscar. El 25 de gener de 1939, quan els franquistes estaven a Gavà marxem del Prat caminant cap a Barcelona i passem la nit al metro. Caminàvem direcció Girona amb molta més gent. Els bombardejos no paraven, sempre havíem d’estar cos a terra, venien les “paves” (avions franquistes) i ens atacaven. Tots els petits portàvem un collarí amb un pal i ens ho posàvem a la boca perquè els timpans no ens explotessin. A Figueres ens enterem que al meu germà se l’han portat a França i seguim per la muntanya fins la frontera.

- Com van ser rebuts a França?

Des de Port-Bou un tren ens va portar a Angulema, a l’antiga estació de tren van habilitar amb palla per dormir a terra. El tracte com a refugiats va ser més dolent que bo, i nosaltres érem dels bons comparats amb la resta, i ja deixava prou a desitjar. Els homes podien treballar, hi havia certa llibertat, però als altres camp res. Quan ens van voler traslladar a un altre camp va haver-hi una batalla campal amb els gendarmes, un caporal ens va prometre que netejarien i podríem tornar, i així es va fer.  Vàrem estar allà una llarga temporada, amb el temps el meu germà es va enterar per un diari a Montpellier que el buscàvem i va retrobar-se amb nosaltres.

- Com els fan presoners els nazis?

Recordo veure com entraven els alemanys a França. Un dia va venir un capellà al camp dient que farien un registre i que féssim desaparéixer qualsevol material de guerra perquè si ens ho trobaven hi hauria una hecatombe. A les poques hores es va presentar un piquet d’alemanys, la situació va ser molt tensa, en qualsevol moment podien començar els trets. Van acordonar una plaça gran i ens van fer passar un per un, no ens van trobar res, i n’hi havia que podien haver trobat. Arriben a trobar un sol ganivet i ens afusellen a tots, venien preparats per fer-ho.

- Els van portar directament a Mauthausen?

Quatre dies després van venir a buscar-nos. Ens van pujar al famós comboi dels 927 direcció a un lloc que desconeixíem.  A on anàvem no ho sabia ningú però ho sabia tothom, els caps del camp s’ho van callar. En el viatge patiríem molta gana, no hi havia res, només una vegada ens van donar uns pans negres que no es podien ni menjar, sort que  teníem alguna cosa amagada del camp. A l’estació de Mauthausen ens van fer baixar del tren i als homes se’ls van portar a tots, entre ells el meu pare i tres germans. La mare, tres germanes i jo no arribem a entrar al camp, ens van tornar a tancar al tren i un altre cop de camí. En el trajecte ens van tenir 24 hores davant d’un camp de dones decidint si ens feien entrar o no, al final ens van enviar direcció a la frontera d’Espanya. En total van ser 15 dies tancats a un tren des d’Angulema fins a Hendaia, sense menjar ni beure gairebé res.

- I arriben a l’espanya franquista?

A Hendaia ens van deixar abandonats a una via morta i sort què ens va sentir un home. Ens van portar al camp de fútbol d’Irun, totes les parets estaven plenes de sang i forats. Un cop retornats a Barcelona ens van tancar a la presó del Palau de Missions, estava tot ple i ningú sabia que passava, allà el que tenia possibilitats sortia i qui no es quedava. Un cosí de la mare per unes notes que va enviar-li la meva germana ens va poder treure.

- Com va ser el retorn al Prat?

En tornar al Prat la nostra casa a la Rambla estava habitada. No ens van deixar res, els mateixos veïns ens ho van prendre tot. Érem comunistes i no podien demanar explicacions per res. Vàrem dormir dues nits a terra al carrer Maragall amb la Rambla, on donava el pati de casa nostra, veíem per la finestra als que ens van prendre la casa. Després d’un mes a la Colònia Americana trobem una casa al carrer Jacint Verdaguer. No teníem res de res, la única que treballava era la meva germana al Forn del Vidre. Aquí no era un “fill predilecte”, quan vaig ser més gran tot el que vaig intentar m’ho van negar, ni entrar a La Seda ni a la Paperera, i jo no havia fet res, simplement érem d’esquerres.

- Com s’enterarien del que va passar als camps?

Les primeres notícies van arribar en cartes des de dins dels propis familiars, però no podien escriure el que volien, deien que estaven bé i que ens veuríem aviat. Els meus germans Jacinto i Manuel van sortir al maig del 45 de Gusen, va ser llavors quan ens enterem de la mort del meu pare i germà. Per mediació de la Creu Roja ens ho confirmen després. També ens enterem que el meu germà Jacinto va ser un dels que va ajudar a Francesc Boix a treure els negatius fotogràfics que servirien com a proves als judicis de Nuremberg per incriminar tots els caps nazis.

- Han rebut alguna mena d’indemnització?

L’estat francès fa onze anys ens va donar 5 milions, però tot i això tenen que callar més d’una cosa pel tracte que ens van donar. La Caixa ens va voler cobrar interessos i els ambaixadors ho van impedir. La mare també va cobrar una pensió dels alemanys, però de l’estat espanyol res, mai, ni comentaris. Hi ha historiadors que ho han intentat però no ho han aconseguit. Un any vem anar a un acte commemoratiu a Gusen amb l’Amical de Mauthausen a la que pertanyiem, i hi havia representants de tot el món menys de l’estat espanyol.

- Com viu el rebrot del feixisme a tot arreu?

Crec que podrien tornar a intentar-ho, de neonazis n’hi ha un munt, a Alemanya estan prohibits però estan ben organitzats, tenen pasta, tenen de tot, aquí també n’hi ha, a Rússia, a Amèrica està ple, i no diguem a tota Europa, com s’ajuntin tots tornaran a fer el boig, que no tinguem una altra tonteria.