Tal dia com avui de 1942 moriria al camp de concentració nazi de Gusen el pratenc Manuel Arnau Tàrrega. Arnau havia nascut a Tortosa l’any 1899. Durant uns quants mesos, entre el 1929 i el 1930, va treballar a La Seda. Tenia 43 anys i només en sabem que era sindicalista i que durant la guerra és probable que anés al front.

Deportat per les autoritats Alemanyes el 25 de gener de 1941. Gusen era un camp annex a Mauthausen on hi havia els forns crematoris. Allà les condicions de vida encara eren pitjors, si és que les condicions infrahumanes es poden mesurar. Els presos havien de treballar en l’eliminació dels cossos dels seus companys, sovint amics i familiars, i la cendra i l’olor dels crematoris omplien tot el camp.

Dels testimonis personals, del gran treball de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, i d’investigacions posteriors, s’han pogut confirmar els noms de cinc pratencs que hi van morir.

Al fons de la imatge el retol de la nova seu de l’UGT a la Plaça de la Vila

Tal dia com avui de 1936 es comunicava al Consell Municipal del Prat que la UGT s’havia instal·lat a un local de la plaça de la Vila núm. 7, i la CNT al carrer Jaume Casanovas núm. 60, al convent de les monges.

El convent fou saquejat el mateix 20 de juliol de 1939, inmediatament després del cop feixista. A més a més de seu durant la Guerra Civil de la CNT. A l’agost 36 al núm 68 s’hi fundaria igualment una escola racionalista amb uns 50 alumnes dirigits per Josefina, companya del cenetista Ramon Huguet.

Tal dia com avui, un 2 d’agost de 1939 era afusellat al Camp de la Bota per les autoritats franquistes l’anarcosindicalista pratenc Francisco Sánchez Costa.

Tal dia com avui de 1940 era afusellat al Camp de la Bota per les noves autoritats franquistes, el pratenc Miquel Eroles Sorribes amb 62 anys.

El 19 de juliol de 1936 els militars feixistes que intentaven aixecar-se a Barcelona contra el govern republicà van trobar-se a centenars de persones preparades per combatre al carrer. Molts pratencs, principalment sindicalistes, van lluitar contra els militars als carrers de Barcelona, sent alguns d’ells ferits aquells dies. El lloc on més pratencs s’hi concentraren va ser la caserna de Pedralbes que seria el primer quartell on els militars es van aixecar a la capital i també el primer en ser derrotat pel poble. D’allà van sortir moltes armes, com de la resta de quartells que en aquell dia i el següent van anar caient un darrera l’altre. L’entusiasme del moment i la mentalitat dels més revolucionaris va fer que els carrers fossin ràpidament controlats per un moviment popular profundament revolucionari i que introduiria canvis profunds en tots els àmbits del territori.

La situació al Prat aquell diumenge era de calma tensa a l’espera de les notícies que arribaven de la capital. Des de l’aeròdrom el militar Diaz Sandino es va mantenir fidel a la República i va enviar una esquadra d’avions a bombardejar la caserna de Drassanes, sumant-se a la resistència, aquesta acció va portar a que en els carrers del Prat s’hi pengessin pancartes de recolzament. La Paperera portava des de feia mesos en vaga per exigir millores i la Seda se n’havia declarat aquell mateix dia seguint la consigna general dels sindicats a Catalunya que responien així al cop i que va acabar el 27 d’aquell mes. Els patrons de totes dues havien fugit i a les fàbriques es va instaurar la autogestió, es a dir un comité obrer elegit per la asamblea de treballadors, i que estaven composats majoritàriament per CNT i UGT, en aquest ordre d’importància. La Paperera col•lectivitzada va continuar fabricant paper, essencial per la propaganda, els cartells i diaris que inundaven els carrers, i la Seda es va dedicar a la fabricació d’armament per abastir els fronts. D’una població aproximada de 9.000 persones, 1.735 estaven treballant a aquestes dues grans fàbriques i d’altres menors del poble i les dones eren majoria en estar els homes al front. El govern de la Generalitat amb el seu decret de col•lectivitzacions de l’octubre d’aquell any, constatava el que havia estat una realitat impulsada des del primer dia pels revolucionaris. Read the rest of this entry →

Tal dia com avui de 1936, en un primer moment, més de 500 pratencs defensaren la República contra l’alçament militar.

Felip Díaz Sandino -com a responsable de l’aeròdrom- informava a l’alcalde del Prat de l’escassetat de personal a l’aeròdrom i comunicava que: “La guarnición de Barcelona se ha sublevado contra la República. Diga a todos los hombres de ese pueblo que estén dispuestos a empuñar las armas para defenderla, que vengan inmediatamente a este aeródromo, donde les daré fusiles y quedarán a mis órdenes en las mismas condiciones que los demás soldados de Aviación”.

Informació relacionada:

Tal dia com avui de 1934 Diaz Sandino desobeir l’ordre de bombardejar la Generalitat des del camp d’aviació del Prat

Antic cuartell de Cos de Carrabiners a la platja d’El Prat

Tal dia com avui de 1936 per l’alçament militar els carrabiners del Prat es presenten a l’ajuntament per fer manifesta la seva fidelitat a la República i posar-se a disposició de control i vigilància al municipi. Essent una vintena de carrabiners a la guarnició del Prat. “

… a primeras horas de la noche del dia 18 de julio de 1936, tan pronto como tuvo noticias, de que en la Capital se preparaba un alzamiento militar-fascista contra el legítimo Gobierno de la república, se presentó en la alcaldía de este Ayuntamiento para ponerse él y la fuerza del Puesto de Carrabineros, a disposición de la autoridad legítima, a cuyas órdenes actuó seguidamente procediendo a realizar cacheos y reconocimientos domiciliarios de elementos sospechosos, dando por resultado de ellas la recogida de varias armas de fuego…” (Josep Ferret i Pujol (2004): Els carrabiners de la platja del Prat, Ajuntament del Prat, pàg. 87).

Per saber-ne més:  Especial sobre la revolució a El Prat

Tal dia com avui, un 18 de juliol de 1936, Jesús García Herguido, es va presentar en l’aeròdrom del Prat des del qual va operar sota el comandament de Diaz Sandino contra els militars revoltats a la Ciutat Comtal.

Jesús García Herguido, després va combatre en el front d’Aragó amb l’Esquadrilla “Alas Rojas”, aconseguint una notable fama, per la qual va ser conegut com “el dimoni roig”. El quatre d’agost va abatre un Breguet 19 del capità Eduardo Prado i va metrallar a Saragossa una columna de tropes feixistes.

Més tard, a l’arribada dels nous caces soviètics Polikarpov I-15 “Chatos”, es va enquadrar en una de les primeres Esquadrilles de “Chatos”, combatent en la batalla de Madrid fins a desembre, durant la qual resultar ferit i va tornar a El Prat a recuperar-se a mitjans de setembre de les ferides a un hospital militar, on no va romandre més que 20 dies; tot just el metge va anunciar que estava guarit, es va presentar en la seva unitat.

El 6 de gener de l937 va combatre i va perseguir a un He 51 alemany, que va abatre a les proximitats de Barajas, morint també García Herguido al no poder recuperar el seu “Chato”.